Rima

Aquest article tracta sobre el terme de poètica. Si cerqueu l'accident geològic, vegeu «Rima (exogeologia)».

La rima és la concordança parcial o total d'uns sons als versos per produir un efecte de musicalitat a partir de l'última vocal tònica.[1] Pot donar-se en qualsevol posició del vers, si bé el més freqüent és que es produeixi al final i entre versos que no estiguin gaire allunyats, per mantenir la memòria de la cadència a la ment del receptor. La rima pot ser consonant, si els sons repetits són exactes, o assonant, si només hi ha coincidència de les vocals.[2]

És un recurs poligenètic, comú a quasi totes les llengües.[3] En grec antic es deia homoioteleuton («que acaba en el mateix»), si bé que en la poesia grega i llatina no va ocupar el lloc central que va obtenir a Occident, primer amb la poesia hímnica[4] del cant religiós de la seqüència gregoriana i sobretot des de la poesia trobadors a l'Edat Mitjana. A més del seu aspecte musical, és un recurs que facilita la memorització.[4]

La paraula prové del provençal rim, derivat del grec antic ῥυθμός «moviment regular, cadenciós» via el llatí rhythmus. A l'edat mitjana va prendre el sentit de vers romanç, basat en accents, nombre de sil·labes i rimes, a diferència del vers mètric llatí, un altre recurs literari.[5] A les obres modernes en versos alexandrins sovint és combina la rima amb una estructura mètrica sil·làbica inspirada en la poètica clàssica.

  1. «Rima». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. García i Martín, Manel. «2. Rima assonant i rima consonant» (vídeo). Breus de mètrica catalana, 29-12-2014.
  3. Julià i Garriga, 1999, p. 234.
  4. 4,0 4,1 Julià i Garriga, 1999, p. 235.
  5. Bruguera i Talleda, Jordi; Fluvià i Figueras, Assumpta. «rim, 3. rima». A: Diccionari etimològic, 1996 (2004, 4a edició), p. 798. ISBN 9788441225169. 

Developed by StudentB